1 Euro que val més que 1 Euro

Avui una senyora de la neteja m’ha donat 1 Euro que havia trobat en una sala. M’ha agradat molt. I li he agraït el gest. M’ha fet pensar que és una persona que juga net, algú en qui es pot confiar: en definitiva, una persona honesta.
Potser algú dirà: “-Home, per 1 Euro tampoc no passa res. Tampoc no s’hi hauria fet rica, ni t’ha canviat la vida a tu”. O bé: “-Ha fet la seva obligació”.
Però em sembla un detall significatiu. Ningú no hauria sabut res si no me l’hagués tornat. I he pensat que hi ha persones que, amb petits detalls, veus que fan el seu treball amb seriositat i amb molt d’esperit positiu. I certament, fan la vida més agradable.

Des del País Basc

Estic al País Basc, prop de Donostia (San Sebastián), al poble de Zarautz. Cap a l’entrada del poble, hi ha un cartell de dimensions considerables on l’ajuntament es manifesta com a contrari a ETA i a la pena de mort. M’ha fet impressió. Aquí les picabaralles polítiques no se centren en si aquest ha cobrat més o menys (cosa no pas per ser ignorada), sinó que els temes de fons són tan bàsics com la defensa de la vida o de les pròpies llibertats com a individus i com a poble.
Quan has conegut algú que té amics terroristes a la presó, o que ha tingut relació pròxima amb persones d’aquest ambient, o bé amb qui ha perdut un familiar en un atemptat... veus que, amb alguns temes, poca broma.
Si vius aquí, no et pot ser indiferent la situació social i política. Si tens familiars o amics que estan a la presó per una raó o una altra, si en tens de posats en política, si en tens de víctimes de la violència de qualsevol tipus... no et pots quedar indiferent.
Evidentment no estic a favor de la violència. Però no podem ser ingenus, i creure que són temes banals els que s’estan discutint. Són qüestions molt complexes.
Aquests dies, sentint parlar euskera (com n’és, de bonic!) penso en les persones d’aquest petit país que senten que la seva llengua i la seva cultura està amenaçada per la més gran. I probablement no saben com fer-ho perquè sobrevisqui.

Tornar a néixer

Amics, vull compartir amb vosaltres l’alegria d’un escrit que he rebut. La persona a qui em dirigia fa uns dies (que tenia problemes amb el seu superior, i no petits) m’ha escrit de manera força sorprenent, perquè aquests darrers dies ha viscut un canvi important. Agraeix l’escrit que li vaig dirigir i la pregària, i crec que és ben extensible als qui vau fer vostra la seva història (ni que fos sense detalls, que tampoc no calien).
El seu superior no ha canviat, però aquesta persona ha experimentat una reconciliació interior forta que li ha transformat la mirada.

Abans d’aquest canvi, crec que ha viscut com en un part. I ara, ha tornat a néixer. Demanem que aquesta vivència sobtada es vagi consolidant, i l’ajudi a viure amb una nova mirada i amb un cor net.

La crida a tornar a néixer ens és feta a tots: “deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte” (Rm 12,2).

Jesús, a vegades ens sentim com aquest ésser que, des del ventre de la mare, lluita per començar a viure. Volem sortir i néixer! Però sols no podem. Necessitem ajuda.

Jesús, sigues aquesta mà amiga i la força que ens empenyi endavant.

Renova’ns per dintre.
Dóna’ns una nova mirada davant les persones i els esdeveniments.
Concedeix-nos la gràcia de saber discernir allò que convé més a cada moment.
I tingues pietat de nosaltres.

Els salsafins

No sé si sabeu què són. A mi em transporten a la infància. És un menjar típic de la comarca de La Selva, d’on ve la família de la meva mare. I solíem menjar-los per festes importants, acompanyant el plat principal (per exemple: ànec amb salsafins).
Bé, això de l’ànec no m’ha fet mai gaire gràcia. Recordo que al poble, per la festa major d’estiu, tiraven ànecs i xíndries a dintre mar perquè la gent els agafés. El premi era que, si agafaves ànecs o xíndries, te’ls quedaves. Un any va venir a parar un ànec d’aquests al pati de casa. Feia gràcia. Fins que el vaig veure cuinat al plat. Aleshores em va fer pena. Però la meva àvia (en pau descansi) ho va trobar d’allò més graciós: “encara corria quan li he tallat el coll”. Pot ser que em digués això? Suposo que els qui no hem nascut a pagès volem veure el plat cuinat, però no volem imaginar la pobra bèstia que ens serveix d’aliment. Coses de la vida moderna.
Però recordo associat a l’àvia materna el gust fantàstic dels salsafins. Crec que els reconeixeria a ulls clucs si els tornés a provar. Per la foto, potser no semblen fantàstics... però cuinats, estan per llepar-s'hi els dits!!!
Per als qui no ho coneixíeu, he trobat que el nom correcte (però no pas el que fèiem servir) és el de “salsifí”, de nom científic “Tragopogon porrifolius”. És una arrel comestible, d’un color groc blanquinós per dins.
No sé per què els salsafins no són més coneguts, tan bons com són!! A més, he trobat que són rics en ferro, calci i vitamina C.

Una paraula des del cor

Amic, em demanes “una paraula de vida” davant de la situació de dificultat considerable que et trobes amb el teu superior. No em resulta fàcil, perquè no m’agradaria que em prenguessis massa seriosament. Jo no sóc expert, ni tinc la solució màgica a res.

De tota manera, i a partir sobretot del que m’exposes, et seré franc dient-te sobretot tres coses que crec que poden ser útils (però que, evidentment, són del tot discutibles... només faltaria!).

En primer lloc, un aspecte purament pràctic. Quant de temps penses que pot ser el teu superior? Ho dic perquè, si d’aquí molt poc l’haguessin de canviar, potser no val la pena perdre tantes energies (i salut!) en un tema que està a punt d’acabar-se. N’estic segur que no vols prendre mesures dràstiques. I per això et convido a mesurar la teva capacitat de viure aquesta situació de la millor manera possible. M’he explicat?

En segon lloc, considero fonamental que tinguis algú amb qui puguis contrastar aquesta situació tan dura. Algú de molta confiança, d’una certa experiència de vida espiritual i humana, i que et pugui comprendre a fons. Un acompanyant, vaja. Penso que això és bàsic perquè ho puguis afrontar de la millor manera possible. Crec que això ja ho tens.

I en tercer lloc, et dic potser el més difícil de dir. A veure: no nego pas la possibilitat que el teu superior s’equivoqui, i que ho estigui fent malament. Hi ha superiors amb dificultats per gestionar la complexitat d’allò que se’ls ha encomanat? Evidentment.
Però, malgrat això, et voldria plantejar una altra cosa. Veig que a vegades considerem uns reptes personals que creiem que són els més primordials per la nostra vida. Però la mateixa vida te’n presenta uns altres que no són els que prevèiem ni potser desitjàvem. Són reptes inesperats. Podria ser que aquesta situació fos un repte? Podria ser que aquesta situació que apareix absurda i caòtica (amb el Mal fent de les seves), fos una oportunitat per anar més a fons i per avançar més en els objectius essencials de la teva vida? En el fons, el que t’estic plantejant és si, més enllà de l’absurd, d’aquesta experiència dura en pots treure un sentit que t’ajudi a caminar.
Només t’ho plantejo com a possibilitat. No dic que aquest sigui el camí: no tinc prou elements ni sóc prou savi per dir-ho. A més, crec que les respostes les has de trobar tu mateix. En la pregària. En el teu interior.

Em sap greu que estiguis vivint això, i que hi pateixis. I em pregunto fins a quin punt el teu superior és conscient del que provoquen les seves decisions i la seva manera de governar.

Que Déu s’apiadi de tots!

Si tu sofreixes

(continua del 30/10) L’altre dia esmentava de passada l’apatheia dels antics com un objectiu en l’horitzó vers el qual caminar. Però això demana aprofundir-ho una mica més i matisar-ho, i ens hi pot ajudar l’etimologia.
L’arrel grega “pathos” dóna mots ben diferents en funció del prefix que l’acompanya. Si el mot resultant és a-patheia, significa no-passions (absència de passions). D’aquí en vindrà el mot català “apatia”, que lliga amb aquest significat primitiu. Però l’apatia ens sona com quelcom negatiu, i en canvi, pels estoics aquesta absència de passions que significava l’apatheia era una cosa positiva. Posteriorment, el cristianisme antic se serveix d’aquest concepte estoic i parla també de l’absència de passions com quelcom positiu. Segons com es miri, ja està bé: no estar massa enganxat a les coses, saber prendre distància de segons què... En casos com els que dibuixava l’altre dia (elogis desmesurats, crítiques destructives) crec que ja va bé una mica d’apatheia.

Però avui us volia dir que en altres casos, crec que no estem pas cridats a l’a-patheia, sinó a la sim-patheia i a l’en-patheia: és a dir, a la simpatia i a l’empatia. Dit d’altra manera: l’ideal en aquests altres casos no és pas no sentir res, sinó ben al contrari, viure amb l’altre allò que està “passant” en el sentit més etimològic del terme. La simpatia etimològicament vol dir “patir amb l’altre” allò que està passant, compartir-ho junts, viure-ho units. I l’empatia etimològicament vol dir ser capaç de posar-te dins del sofriment (o de la vivència) de l’altre, comprendre’l amb profunditat perquè et poses de debò a la seva pell.

Recordo que fa anys vaig llegir una frase de la M.Lluïsa Geronès que venia a dir: “Si tu sofreixes, jo ho passo fatal”. Evidentment, d’apatheia n’hi ha poca. Però és que potser no n’hi ha d’haver davant de segons quines realitats! Vull dir: que no ens han de deixar indiferents segons quines situacions!! És bo que ens afectin d’una manera o altra. Això no vol dir que n’hàgim de fer un drama, o que no hàgim de saber-nos-hi acostar amb maduresa i fins amb una certa distància. Però no pas amb una distància del cor! Em sembla que és bo que el cor se senti sotraguejat pel sofriment dels altres. I que visqui en l’empatia i la simpatia davant de segons quines circumstàncies. I això no significa ser figaflor... però això ja seria un altre tema... :)

Elogis i mocs

He mirat l’entrevista que l'Antoni Bassas ha fet a Dan Brown (la versió ampliada que apareix al 3cat24). No he llegit “El Codi da Vinci” ni he trobat cap motiu prou atraient per fer-ho, però m’interessava el personatge. És un home famós, que ha estat al centre de polèmiques a partir del que ha escrit. L’èxit dels seus llibres no ha deixat indiferent. En aquest sentit, m’ha semblat molt suggerent que es refereixi a un consell que li van donar, i que té la seva gràcia que el faci seu algú que ha estat tan elogiat i criticat a la vegada:

“Si et creus els que els agrades, que et diuen que ets un geni, et tornaràs mandrós i consentit. I si et creus els crítics, que et diuen que ets terrible, et tornaràs insegur. En resum: que has de ser tu mateix”.

Em sembla un consell fantàstic. La importància de tenir un equilibri, de saber qui ets i què vols, i l’essencial: ser tu mateix. Crec que ha assenyalat amb encert els riscos d’escoltar massa els elogis, o massa les crítiques destructives.
Probablement alguns direu que és difícil aconseguir aquest equilibri (aquesta “apatheia” que dirien alguns antics). Però diria que potser no es tracta tant d’un estat permanent, sinó d’un punt en l’horitzó cap al qual caminar.

Continuarà (crec). :)